El naixement de la societat de la informació

Per poder entendre quina ha estat l’evolució que ens ha convertit, i consolidat, com a societat de la informació (i sempre des d’una perspectiva occidentalitzada), iniciem la reflexió partint del concepte mèdia (o mitjans de comunicació), i com aquests, en un moment donat de la història, provoquen un canvi en la manera de relacionar-nos i comunicar-nos com a societat. Aquest nou paradigma iniciat a partir de la segona revolució industrial, i gràcies als nous ginys tecnològics, trenca les antigues barreres comunicatives globals, i és en aquest moment quan parlem per primer cop del concepte “compressió espacio-temporal”. S’inicia l’era moderna, i amb ella el concepte de modernitat. Aquest recorregut, centrat en la innovació, el progrés tecnològic i un context social determinat, es convertiran en els punts cabdals d’aquesta transformació, propiciant el naixement i consolidació de societat de la informació que avui en dia coneixem.

Per definició, es podria considerar que els mitjans de comunicació, també anomenats mèdia, o mass media (quan estan concebuts i dissenyats per a tenir una audiència el més nombrosa possible), son els sistemes de transmissió d’algun tipus d’informació. Aquests sistemes, al llarg de la història, han estat elements que han evolucionat i han interactuat els uns amb els altres.

El químic francès Antoine Lavoiser, amb la seva Llei de conservació de la matèria, ens diu: “…la matèria no es crea ni es destrueix, només es transforma”. De la mateixa manera, quan apareixen nous mitjans, els vells no desapareixen, sinó que evolucionen a partir dels mitjans que els han precedit. Aquest paral·lelisme d’idees no és casual, de fet, la il·lustració francesa, i sobretot durant el segle de les llums (finals de segle XVIII) es volen assentar les bases de nous paradigmes polítics, econòmics i socials. Aquesta etapa fou el preludi del concepte de modernitat, que apareixeria anys més tard, durant la Segona revolució industrial (a partir de l’any 1850), en un context d’innovació i progrés tecnològic.

A voltes d’aquesta idea, Marshall McLuhan ens descriu, en el seu llibre Understanding media (1964), el següent:

el «contingut» d’un mitjà és sempre un altre mitjà. El contingut de l’escriptura és el discurs, així com la paraula escrita és el contingut de la premsa i la premsa el del telègraf.”

I fins i tot, com deien els il·luminats de la il·lustració, “en la història res no és casual; un fet és la conseqüència inevitable d’altres que el van precedir”

De fet, ho podem comprovar quan, per exemple, no hem deixat d’explicar rondalles tot i tenir llibres, o no hem deixat de llegir, tot i anar al cinema, o no deixem de mirar la televisió tot i disposar d’interfícies gràfiques on poder interactuar. Hem anat sumant mitjans per a crear-ne de nous, cada vegada però, una mica més complexos.

També en aquest sentit, Lev Manovich, a El lenguaje de los nuevos medios de comunicación (2005), comenta:

…els nous medis son vells medis que han estat digitalitzats…”.

En l’actual era digital, es podria dir que l’home crea l’objecte cultural i l’ordinador el digitalitza, son els mateixos medis, només que ha canviat la manera de processar i desar-los. Per tant, el “vell medi” a passat a ser “nou medi” mitjançant la tecnologia.

Històricament, no queda clara la data en que l’home va començar a utilitzar el llenguatge per a comunicar-se, possiblement fa més de 50.000 anys, i es considera que l’escriptura s’inicià fa uns 5.300 anys, un espai temporal prou ampli si el comparem amb l’evolució dels mitjans els darrers 500 anys, sobretot a partir de l’aparició de la premsa de caràcters mòbils de Johannes Gutenberg (1448-1454), que va permetre la difusió del saber a escala global, però amb algunes limitacions a causa del context social on va desenvolupar, per la baixa alfabetització i la precarietat econòmica del gruix de la població de l’època.

Marshall McLuhan, a The Gutenberg Galaxy: The Making of Typographic Man (1962), va donar resposta a com la tecnologia de comunicació (principalment l’escriptura i la impressió) van afectar l’organització dels processos cognitius de l’home, claus en la nova organització social.

És, però, durant la Segona revolució industrial, quatre-cents anys més tard de l’aparició de la premsa, quan els mitjans ja son accessibles per a la gran majoria de la societat, tant en quantitat com en la seva accessibilitat. Durant aquesta etapa, la de l’Estat-nació ¹, apareix el concepte de modernitat, i és quan neixen els mitjans de comunicació de massa. La innovació i el progrés tecnològic i un context social favorable; abaratiment dels costos gràcies a la nova organització del treball, producció de bens a gran escala, o concentracions urbanes, van permetre als mitjans, teixir un sistema de relacions socials que transcendien el propi territori. Considerem aquest moment com el de l’arribada de la societat de la informació.

Al llarg de la segona meitat del segle XIX i principis del XX, es succeeixen les innovacions tecnològiques, tant de comunicacions com de transport, com:

• el telègraf, el 1844, pel nord-americà Samuel Morse,
• el telèfon, el 1877, pel també nord-americà Alexander Graham Bell,
• el cinema, el 1895, pels germans francesos Lumière,
• la ràdio, el 1891, per Nikola Tesla i el 1896 per l’italià Marconi,
• la transmissió electromagnètica de les imatges, el 1884, o el tub catòdic, el 1897, per l’alemany K. F. Braun, invents precursors de la primera televisió en blanc i negre l’any 1925 i en color el 1929.

Aquestes innovacions transformaran l’experiència i la percepció de l’espai i el temps, acostant a gran velocitat gent que viu en llocs remots i possibilitant la comunicació instantània. Apareix el concepte de la “compressió espacio-temporal”, un fenomen que el geògraf David Harvey va articular l’any 1989 a The Condition of Postmodernity.

L’arribada de l’era digital, també anomenada tercera revolució industrial, s’inicia a mitjans de segle XX, intensificant-se a partir dels anys 80. Es produeix el trànsit de la tecnologia analògica, mecànica i electrònica cap a la tecnologia digital. L’ús de les interfícies gràfiques d’usuari, el web i internet, esdevenen els nous mitjans, que compilen i relacionen tots els mitjans apareguts fins aleshores.

En aquest marc digital, el fenomen de la “compressió espacio-temporal” es desenvolupa amb tota la seva força. L’ésser humà comença a presenciar una gran quantitat de successos de manera accelerada. Disposa de la possibilitat d’accedir-hi instantàniament quan ho desitgi i on ho desitgi, independentment de les seves condicions geogràfiques. Es difuminen els límits espacials i temporals.

L’ús generalitzat i la interconnectivitat de dispositius de les xarxes mòbils i la telefonia mòbil, recursos i llocs d’Internet i les xarxes socials, es converteixen, doncs, en la base de la comunicació digital, i per tant, factor imprescindible per a l’aparició de la societat de la informació.

El web de la XTEC (Xarxa Telemàtica Educativa de Catalunya), i en referència a “Les TIC i la societat de la informació”, ens comenta que si durant la revolució industrial el principal motor de creació de riquesa es produia a les fàbriques, a l’actual societat de la informació aquest rol el tenen les xarxes de comunicacions i, per descomptat, la capacitat intel·lectual de la societat, capaç de transformar la informació en coneixements. El Pla estratègic per a la societat de la informació “Catalunya en xarxa”, assenyala:

“La societat de la informació constitueix la mutació més important que estan experimentant les societats occidentals des de la Revolució Industrial. Com llavors, els canvis afecten la manera de treballar de la majoria de la població i l’objecte de producció, i, simultàniament, la manera com ens relacionem entre nosaltres, la manera com aprenem i què aprenem, la manera com accedim a la cultura i a quina cultura accedim. En suma, el que està variant és la nostra manera de viure.”

També Manuel Castells, en el marc de la conferència “La red global de la sociedad el cambio sociocultural contra la crisis”, comenta:

Tota transformació és possible quan hi ha una base organitzativa i una base tecnològica. Durant la revolució industrial, la burocràcia organitzativa al costat de la feina en cadena o la producció de massa (el fordisme, o com comenta Castells, el fordisme-leninisme) va permetre el nou paradigma tecnològic. En l’actualitat, la transformació organitzativa en xarxa local-global de tota l’activitat humana i l’ús de la tecnològica que permet a gran escala (escalabilitat dels mitjans) el seu ús, estan transformat la societat en una societat en xarxa.” ²

Actualment, el concepte societat de la informació avarca tot l’espectre organitzatiu, estructural i de relacions socials, econòmiques, polítiques i culturals basades en la implantació de les TIC. Es podria considerar, doncs, que la societat contemporània es basa en el coneixement i la tecnologia.

L’any 1973, el sociòleg americà Daniel Bell (introductor del concepte “societat de la informació” al seu llibre The coming of the postindustrial society), formula que “l’eix principal d’aquesta societat serà el coneixement teòric” i adverteix que “els serveis basats en el coneixement haurien de convertir-se en l’estructura central de la nova economia i d’una societat recolzada en la informació”.

Penso que és un advertiment encertat. De fet, tant el 2008 com el 2012, les campanyes per assolir la presidència dels Estats Units per part del candidat Obama, varen resultar exitoses gràcies a l’enorme influència dels mitjans audiovisuals i l’expansió de les xarxes telemàtiques. A la vegada però, no podem obviar els perills que pot significar aquesta influència si es fa un ús interessat del big data, sobretot en el context actual, immersos com estem dins de l’era de la postveritat, com s’ha pogut comprovar, per exemple, en les victòries del referèndum del Brexit i l’elecció del president dels Estats Units Donald Trump ³.

En aquest sentit, i per concloure la reflexió, considero que ja fa temps que som societat de la informació, de fet des de la dècada dels anys vuitanta, gràcies a les noves tecnologies i a l’acumulació de grans quantitats d’informació. Però hem estat capaços de transformar aquests recursos per millorar la societat? És a dir, ens hem convertit en societat del coneixement? Personalment, penso que com a societat, encara estem lluny d’assolir el punt de reflexió, de comprensió, o d’enteniment òptim per extreure la “veritat” de les grans quantitats d’informació que rebem, i per tant, de tenir l’esperit crític que permeti el procés cap aquesta cerca. La societat del coneixement (terme creat el 1969 per Peter Drucker), penso que està en perill, sobretot si els postulats de la postmodernitat acaben per generalitzar-se en els comportaments socials de la xarxa. Postulats com la defensa de l’acció individual, la renúncia als grans ideals o el final de les ideologies, podrien desencadenar desconfiança en la informació que es rep, i per tant, dubte i incertesa, ingredients que no permetrien assolir l’esperit crític necessari per obtenir un coneixement ampli de la informació. Penso que no esdevindrem societat del coneixement si continuem en un context com l’actual, on, per exemple, la veritat es va erosionant de manera accelerada, la societat cerca la informació en els grans titulars, o els grups d’usuaris afins es retroalimenten amb la seva pròpia informació.