Llei de la propietat intel·lectual

Lawrence Lessig, en el capítol sobre la propietat intel·lectual del llibre Code 2.0 (2006), ens planteja un recorregut històric, l’estat actual i possibles alternatives al voltant del concepte “propietat intel·lectual” i en l’àmbit del ciberespai.

Inicialment, en el context del que anomenem la primera generació de les tecnologies digitals, els propietaris dels continguts eren incapaços de controlar qui copiava què. Es crea la necessitat de legislar aquest fet. L’autor ens remet a Mark Stefik i el seu concepte dels “Sistemes de confiança” com a possible solució reguladora d’aquest fet. Segons Stefik, amb els sistemes de confiança, una part substancial de l’aplicació d’un contracte digital s’efectuaria pel propi sistema, així, el consumidor no incompliria el contracte digital a través de, per exemple, la realització de còpies no autoritzades d’una obra. D’aquesta manera, el que el copyright tracta de fer mitjançant l’amenaça de la llei i la pressió de les normes, els sistemes de confiança l’executen a través del codi. És en aquest punt on Lessig destaca com  el codi està assumint de facto una tasca que correspon a la llei, doncs implementa la protecció legal d’una manera molt més efectiva.

Ara bé, l’autor es pregunta sobre quins límits ha de tenir la protecció privada. En la història legal dels EUA, els Realistes (entre 1890 i el 1930), analitzen el concepte “Llei privada”, i refusen el corrent de l’època que feia prevaldre la “propietat” i el “contracte”, derivats del mot “privat”, en front de la llei, que emana de l’Estat. Els Realistes emfatitzen el concepte del “bé comú”, i reclamen una llei privada que creï drets privats en la mesura que aquests serveixin al bé col·lectiu. Un equilibri que ha de constituir un tret de tota propietat, però especialment de la propietat intel·lectual. I és en aquest punt on l’autor diferencia la propietat privada de la propietat intel·lectual, mentre que protegim la propietat personal i immobiliària per protegir al propietari de perjudicis i proporcionar-li un incentiu, protegim la propietat intel·lectual per assegurar-nos que crearem un incentiu suficient per a produir-la. Al respecte, Thomas Jefferson cita:

“…les invencions no poden, per naturalesa, estar subjectes a propietat”

La propietat intel·lectual estableix un equilibri entre les proteccions que concedeix a l’autor i l’ús i accés públics que concedeix a la resta de persones (anomenat «us just» o fair use, en anglès). Per exemple, l’ús just que protegeix el dret dels crítics literaris a escriure sobre els llibres sense permís dels seus autors, possibilitant que sorgeixin més crítics que elaborin més crítiques. En definitiva, la llei atorga als autors una cosa que d’una altra forma no rebrien, i això a canvi de garantir certs límits en els seus drets per beneficiar el bé comú intel·lectual en el seu conjunt.

Per altra banda, què passa amb aquest equilibri quan el codi que protegeix la propietat intel·lectual és la llei? Doncs que hi ha el risc de trencar l’equilibri, protegint massa l’autor, i limitant l’ “ús just” que es fa de la seva obra. De fet, la pèrdua de l’ “ús just” és una conseqüència de la perfecció dels “Sistemes de confiança”, i el control desmesurat que es fa per part del codi.

En aquest sentit, Lessig també alerta que l’abús en la legislació dels copyright, i la necessitat d’acumular dades dels “Sistemes de confiança”, poden afectar la privacitat dels usuaris.

L’autor també destaca la dificultat en l’aplicació de les lleis en un entorn digital, que en essència és una tecnologia que realitza copies, i comenta: “…les còpies són a la vida digital el que la respiració és a la nostra vida física”. Un entorn òptim per a la creativitat, tant professional com amateur (o explosió de creativitat generada pels usuaris, des dels blocs a emissions de podcast i videocast i les remescles de continguts o mashups), democratitzador i que permet la regulació sobre la base d’una economia de la creativitat que mai havia estat regulada fins ara.

Ara bé, Lessig es pregunta; Un control massa estricte sobre la propietat intel·lectual, pot posar en risc aquesta “cultura amateur”? Si es permet que la propietat intel·lectual es converteixi, de fet, en una propietat absoluta, i si es permet que aquest règim elimini l’anonimat subjacent en arquitectures de control menys eficaços, i si es permet la seva expansió, possiblement sigui així.

Actualment de fet, les estructures que regulen els drets d’autor deixen poc marge d’actuació a l’infractor. En cas de conflicte, la Llei de Propietat Intel·lectual (LPI) protegeix els drets d’autor d’una l’obra en el cas que algú s’apropiés de manera il·lícita d’aquesta obra. Les especialitats processals defineixen els procediments, les accions i les mesures cautelars que es poden adoptar així com els períodes de prescripció. Anem a examinar-les punt per punt:

1. EL PROCEDIMENT; el procés se segueix per les vies del judici ordinari sempre que les pretensions no versin exclusivament sobre reclamacions de quantitat, cas en què es tramiten segons el procediment que els correspongui en funció de la quantia que es reclama (LEC art.249.1.4).
2. LES ACCIONS (LPI art.139 s.);
   1. Cessament de l’activitat il·lícita:
      1. La suspensió de l’explotació o activitat infractora.
      2. La prohibició a l’infractor de reprendre l’explotació o activitat infractora.
      3. La retirada del comerç dels exemplars il·lícits i la seva destrucció.
      4. La retirada dels circuits comercials, la inutilització, i, en cas necessari, la destrucció dels materials i equips destinats a la reproducció, a la creació o fabricació d’exemplars il·lícits.
      5. La remoció o el precinte dels aparells utilitzats en la comunicació pública no autoritzada d’obres o prestacions, així com d’aquelles en les que s’hagi suprimit o alterat sense autorització la informació per a la gestió electrònica de drets (en la LPI Art.162), o a les que s’hagi accedit eludint la seva protecció tecnològica (en la LPI art.160).
      6. El comís, la inutilització i, en cas necessari, la destrucció dels instruments, amb càrrec a l’infractor, l’únic ús sigui facilitar la supressió o neutralització no autoritzada de qualsevol dispositiu tècnic utilitzat per protegir un programa d’ordinador.
      7. La remoció o el precinte dels instruments utilitzats per facilitar la supressió o la neutralització no autoritzades de qualsevol dispositiu tècnic utilitzat per protegir obres o prestacions, encara que aquella no fos la seva únic ús.La suspensió dels serveis prestats per intermediaris a tercers que es valguin d’ells per infringir drets de propietat intel·lectual, sense perjudici del que disposa la LSSI.
   2. La indemnització dels danys i perjudicis causats al titular del dret infringit:
      1. Comprèn no només el valor de la pèrdua que hagi patit (dany emergent), sinó també el del guany que hagi deixat d’obtenir a causa de la violació del seu dret (lucre cessant), la indemnització pot incloure les despeses d’investigació en els quals hi hagi incorregut per obtenir proves raonables de la comissió de la infracció objecte del procediment judicial. Així mateix, la indemnització per danys i perjudicis es pot fixar també, a elecció del perjudicat, d’acord amb algun dels següents criteris:
      2. Les conseqüències econòmiques negatives, com la pèrdua de beneficis que hagi patit el perjudicat i els beneficis que l’infractor hagi obtingut per la utilització il·lícita.
      3. En el cas de dany moral procedeix la seva indemnització, encara no provada la existència de perjudici econòmic. Per a la seva valoració s’atendrà a les circumstàncies de la infracció, gravetat de la lesió i grau de difusió il·lícita de l’obra.
      4. La quantitat que com a remuneració hagi percebut el perjudicat si el infractor hagués demanat autorització per utilitzar el dret de propietat intel·lectual en qüestió.
3. LA PRESCRIPCIÓ: L’acció per a reclamar els danys i perjudicis a què es refereix aquest article prescriu als 5 anys des que el legitimat va poder exercitar-la.
4. LES MESURES CAUTELARS:
   • La possibilitat d’hipotecar els drets de propietat intel·lectual.
   • La intervenció i dipòsit dels ingressos obtinguts o consignació de la quantitat deguda en concepte de remuneració.
   • La suspensió de les activitats que puguin suposar una vulneració dels drets de propietat intel·lectual.
   • El segrest dels exemplars o material.
   • L’embargament d’equips, aparells i materials.

Una estructura legislativa pensada per ser efectiva pels vells mitjans i que s’adapta perfectament en un món analògic, però que pot esdevenir poc àgil en l’àmbit digital de les TIC actual. Lessig. conclou el capítol amb l’aportació de possibles alternatives a aquesta arquitectura legislativa. L’autor comenta que hauríem de dissenyar el ciberespai de manera que es garantís d’entrada, l’anonimat, tenint la possibilitat d’emprar pseudònims. I també, treballant amb la idea del bé comú, o com ell anomena el “procomú[1]”, que ha possibilitat, per exemple, la creació de l’enciclopèdia universal wikipedia, gràcies a l’esforç col·lectiu de milers de voluntaris, o el desenvolupament de Creative Commons, que ha fet servir la llei privada per erigir un procomú públic de caràcter efectiu.