Fent una retrospectiva en el temps, hem observat com ha evolucionant la nostra relació amb l’ordinador, tant pel que fa a la nostre adaptació a la seva interfície com amb la interiorització de les seves operacions.
Als anys setanta i a principis dels vuitanta, només programadors i usuaris experts en informàtica podien utilitzar sistemes operatius com l’MS-DOS, uns codis o llenguatges on la component d’abstracció de la realitat era molt gran. Aquell llenguatge informàtic dificultava la vinculació de les persones amb l’ordinador, que el veien com un giny incomprensible.
A partir de l’any 1984 amb l’aparició del primer Apple Macintosh, aquest fet va canviar. Aquest aparell disposava d’una interfície entenedora, amb una iconografia que imitava els objectes de la realitat (les carpetes, els documents) i fins i tot feia servir el concepte “escriptori” per definir l’espai on es distribuïen tots els elements. Una interfície que, metafòricament, copiava mitjançant icones, els elements d’una realitat reconeguda per a tothom. Apareix la Interfície Gràfica d’Usuari (en anglès Graphical User Interface, GUI). En aquest sentit, esmenta Manovich, en el seu llibre El lenguaje de los nuevos medios de comunicación, i en relació a les interfícies, que “aquells ordinadors pensats per a ser utilitzats en despatxos i oficines poc a poc es varen anar convertint en aparells destinats a l’ús familiar i de l’entreteniment”.
També es va generalitzar l’ús del ratolí, el perifèric que va ajudar a moltes persones no habituades a utilitzar un teclat, a comunicar-se amb l’ordinador. L’enllaç que permetia fer més fàcil la vinculació amb la màquina. Després de més de 30 anys de regnat en solitari, i en permís del teclat, avui el ratolí està deixant de ser l’única eina d’interacció amb el giny.
Comenta John Underkoffler, en la conferència que va presentar el juny de 2010 al TED, que “la era del ratolí s’està acabant”. Per Underkoffler la interfície ha canviat, s’ha trencat el vell mantra “humà-ratolí-pantalla”, la interacció passarà a ser espacial, tridimensional, qualsevol part del nostre cos, mans, dits i la seva sensibilitat i mobilitat permetran la interacció amb l’ordinador de manera molt més natural.
També Nicholas Negroponte apuntava el 1984, en el marc d’una conferència al mateix TED, que en el futur la interacció amb l’ordinador no quedaria limitada a un ratolí, creia més eficaç i precisa la interacció mitjançant els moviments dels dits. Pronosticava, ja aquell any, el futur de les pantalles sensibles al tacte.
Avui ja podem interactuar tàctilment en els smartphones, en les tauletes, en els ebooks, però aquesta interacció no només és possible amb els dits, hi han molts aplicatius d’entreteniment que gestionen aquests aparells, que permeten una interacció amb altres parts del cos. Qui no a xiulat davant del seu telèfon per cercar el nom d’una cançó?. Es pot bufar davant de l’aparell per simular que es toca la flauta, o es pot parlar per donar ordres concretes. Qualsevol estímul extern pot generar una interacció.
Però per Manovich encara no ens hem alliberat de la pantalla. Aquesta interfície rectangular i estàtica és l’evolució natural de la pantalla de cinema. Esdevé una pantalla mòbil en una primera fase, com podem comprovar avui amb els telèfons mòbils intel·ligents o les tauletes gràfiques, i en una interfície total amb la realitat virtual. Dues concepcions d’interfícies, que semblen diferents, però, que en el fons retenen el cos mentre aquest interactua amb la virtualitat.
Quins son els reptes del futur de la multimèdia? Aconseguirem fusionar el mon real amb el virtual?
L’usuari s’està alliberant de la cadena que l’uneix a l’aparell. Com proposa Manovich en el capítol de les interfícies del llibre que hem esmentat anteriorment, la interacció de l’usuari amb la pantalla a sofert una evolució que acabarà amb la “retina i la pantalla fusionades”. La tendència és que la tecnologia viatgi amb nosaltres, que la puguem utilitzar en qualsevol moment i en qualsevol situació. Que no hàgim d’estar asseguts fixament davant de l’ordinador, ni que hàgim de col·locar-nos aparells de realitat virtual que ens neguin la percepció de la realitat exterior. Que, com en el mite de la caverna de Plató, la artificiositat no ens privi de percebre la realitat.
Un mon on la franja de la realitat i la virtual es fusionin, on el mon real sigui la mateixa interfície i mitjançant la “telepresència” de Manovich s’ajudi a entendre i a respectar la diversitat.
Personalment veig un futur on la multimèdia no serà esclava del suport, podrem utilitzar-la en qualsevol lloc i en qualsevol moment, i independentment de les nostres capacitats tecnològiques, ens hi podrem comunicar mitjançant un llenguatge universal, i que possiblement serà amb l’ús de fonts obertes (Open Source), fonts creades per tots i per a tothom. I, per què no, un món interconnectat amb la hipermèdia que pugui desenvolupar una societat de la informació lliure i es permeti una accessibilitat global.
Fonts utilitzades
Manovich, Lev (2005). El lenguaje de los nuevos medios de comunicación. Ed. Paidós Comunicación (Barcelona).